SENSE PENSAMENTS

Sense pensaments és com estic jo. Ara he d’escriure un conte, però no estic inspirada. M’agradaria guanyar ni que fos el tercer premi de Sant Jordi de l'escola, però tal i com estic, no crec que pugui ser... Ja sé que per escriure un conte i poder guanyar un premi, necessites idees, pensaments, inspiració, etc. I que si no ho tens et costarà molt. El que havia pensat fa una estona és provar-ho un altre dia, i crec que és el que hauria de fer, però m’agrada escriure el que sento i això és el que faig. A més, no sé què passa, però totes les idees que vénen, de seguida se’n van. Se’n van davant dels meus ulls, i la veritat és que no les sé tornar a caçar... Vinc cansada de l'escola, tinc gana perquè encara he de dinar, i aquesta, potser, és la raó.

Resulta que la meva àvia em va enviar aquesta carta que jo he escrit per dues raons: la trobo tan maca que l’hauríeu de llegir; i la segona és que a mi també m’ha passat de tant en tant... I el més fort és que ella, només per tocar una tecla i equivocar-se quan l’enviava al seu mestre, es va fer famosa. És una de les escriptores més importants de Catalunya. A mi també m’agradaria tocar una tecla equivocada, i que em passés el mateix que a la meva àvia.

Bé, hauria d’haver començat presentant-me... Sóc l'Alina i tinc 10 anys. Aquesta carta me la va enviar quan jo tenia 8 o 9 anys, no me’n recordo del tot...

A la meva àvia li tinc molta confiança, li explico els secrets i tot! Ella també confia en mi... Som com dues millors amigues, perquè ho entengueu... L’únic problema que hi ha és que viu molt lluny. A més, sempre està ocupada. Quan la veig, corro a abraçar-la i em poso molt contenta; després, anem a la seva habitació i ens expliquem tot el que hem fet durant aquell temps. A mi, se’m fa etern esperar el dia que anem a casa seva. L’avi, però, de qui no us he dit res, és també molt important: il·lustra els contes de l’àvia. Amb ell no ens diem tants secrets, però a vegades, em compra alguna cosa que vull... Bé, el que més m’agrada és que estiguin junts: poden treballar junts. Han muntat una col·lecció que es diu El Pepito en diumenge. De petita, me’n venien a explicar tots dos (abans ens vèiem més), i m’ho passava súper bé. Reia molt. Ara m’expliquen que algunes són anècdotes que els havien passat a ells de petits, i com que als nens els agraden molt, van aconseguir crear la col·lecció. Bé, us deixo... He d’anar a dansa. Espero que us hagi agradat aquesta història... Fins aviat!

Aruna Carbó (5è B)